Al dia

Reconeixements

Homenatge a Ariane, el primer coet europeu

Joan de Dalmau fa un repàs de l’inici i l’evolució del que va significar el llançament del primer coet europeu ara fa trenta anys. De Dalmau explica les raons que van justificar el naixement de l’Agència Espacial Europea (ESA) i explica que el repte del futur serà Ariane 6.

Clara Cardona | 16 d’abril de 2010

Ara fa poc més de quatre mesos es van complir els 30 anys exactes del llançament d’Ariane, el primer coet europeu. Va ser el 24 de desembre de 1979, quan l’Agència Espacial Europea (ESA) va llançar Ariane 1 des del port espacial a Kourou, a la Guaiana Francesa. Tres dècades després, la investigació i la tecnologia han avançat a velocitats inimaginables i, a dia d’avui, l’ESA, que ha passat de tenir 10 Estats Membres a tenir-ne 18, ja està treballant en l’Ariane 6.

En motiu de la celebració del 30è aniversari, el Director del Centre d’Investigació i Tecnologia Aeroespacial, Joan de Dalmau, va fer una xerrada el passat dimarts a Terrassa. Amb el títol Ariane, una aventura de cooperació europea que compleix 30 anys, de Dalmau va fer un anàlisi de la trajectòria i l’evolució des de la creació d’Ariane fins a l’actualitat, i del que va significar aquest fet en el marc de l’exploració espacial per part europea.

Tal i com va apuntar Joan de Dalmau, el naixement d’Ariane es situa l’any 1964, quan l’Organització Europea per a la Investigació Espacial (ESRO), que més tard evolucionaria fins a convertir-se en l’ESA, va construir la primera base de llançament que, “per aprofitar l’energia de rotació de la terra i estalviar combustible”, es situaria a Kourou, a la Guaiana Francesa. Va ser aleshores quan el primer element fruit de la cooperació europea va començar. Tres anys després de la construcció de la base de llançament, Alemanya i França van decidir cooperar conjuntament al voltant del programa Symphonie, el qual portaria a la decisió de fer el coet Ariane. Un coet que nomes es podria utilitzar amb finalitats científiques.

Més tard, el 1973, en una reunió a Brussel·les entre tots els països membres es fixaria com seria la cooperació europea en l’àmbit espacial i s’aprovarien tres projectes, un dels quals seria Ariane. Un acord que afectava sobretot França, Alemanya i Anglaterra, els quals apostaven pel desenvolupament d’un llançador, un laboratori en òrbita i el conjunt de satèl·lits de telecomunicacions, respectivament. Un acord del qual se’n beneficiaven tots els membres i que significava, com va explicar De Dalmau, “l’espurna del naixement d’Ariane i de l’Agència Espacial Europea”. Precisament, dos anys més tard naixia l’ESA, la qual partia de deu països fundadors: Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, França, Holanda, Itàlia, el Regne Unit, Suècia i Suïssa.

Finalment, la nit de Nadal del 1979 es va produir el primer llançament d’Ariane amb la missió de posar en òrbita satèl·lits artificials de comunicació. Un coet que representava el resultat d’un dels primers acords de cooperació europea a nivell espacial. Segons va apuntar Joan de Dalmau, la dècada dels 80 començava “amb l’ambició de trencar amb la dependència dels Estats Units en aquest camp fent nous projectes”. A més, el 26 de març de 1980 es va crear Arianespace, l’empresa que també s’encarregaria de la gestió i construcció d’Ariane. La demanda de coets capaços de transportar cada vegada més pes i, alhora, l’avenç de la tecnologia i la necessitat de major potència va fer que l’ESA retirés Ariane 1, havent fet 11 llançaments, i comencés a utilitzar Ariane 2 i 3, tot i que de seguida ja començarien a treballar amb Ariane 4. Curiosament, Ariane 3, amb un total d’11 llançaments, es va posar en funcionament abans que Ariane 2, el qual va tenir un primer intent fallit d’enlairament el maig de 1986. Finalment, l’inici d’aquesta segona generació es va produir el novembre del 1987, i va operar fins al 1989, arribant a fer sis llançaments. Per la seva banda, Ariane 3 va funcionar entre el 1984 i el 1989.

A més, els primers passos per part de l’Agència Espacial Europea van coincidir amb l’accident del Challenger, el transbordador espacial de la NASA, el 1986. Un accident catastròfic que va significar la mort dels set tripulants que hi viatjaven, un dels quals era la primera astronauta civil, Christa McAuliffe, una professora que havia estat seleccionada en el projecte Professor a l’Espai. Un fet que va marcar els anys posteriors, ja que els Estats Units van suspendre els seus vols espacials durant dos anys. Això va significar una oportunitat per als països europeus i, l’Agència Espacial Europea i Arianespace van començar de seguida a treballar en la quarta generació d’Ariane, tot i que no va ser fins el 15 de juny de 1988 que va tenir lloc el primer llançament. Tot i això, Ariane 4 de seguida ‘es va quedar petit’ i, després de fer 116 llançaments, va ser necessari que Europa invertís en un nou llançador: Ariane 5. La construcció d’aquest coet significava un gran canvi respecte les darreres generacions, ja que el límit de la càrrega i les seves dimensions augmentaven considerablement respecte Ariane 1, 2, 3 i 4. L’ESA i Arianespace havien fet una inversió econòmica i temporal (10 anys de treball per desenvolupar-lo) que poc els feia pensar que el primer llançament d’Ariane 5 pogués fallar. Després d’un primer intent fallit el juny de 1996, la nova generació del coet va enlairar-se l’octubre de 1997. Des d’aleshores, ja se n’han fet 48 llançaments.

Les catedrals de l’espai

En l’actualitat, l’Agència Espacial Europea compta amb vuit membres més: Àustria, Finlàndia, Grècia, Irlanda, Luxemburg, Noruega, Portugal i la República Txeca. A banda, té una cooperació molt estreta amb el Canadà.

La base de llançament continua sent a Kourou, a unes instal·lacions de 850km² de superfície, a la Guayana Francesa, al nord-est d’Amèrica del Sud. La base de llançament compta amb científics de França, Portugal, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya i Suïssa. El que fa característic a Aquest port espacial, a banda de la superfície, és l’alçada d’alguns edificis, que arriben a fer 90 metres. Un aspecte que justifica perquè alguns l’anomenen ‘Les catedrals de l’espai’. Des d’aquesta base s’han fet tots els llançaments d’Ariane i s’ha treballat en el desenvolupament de la càpsula ATV (Automated Transfer Vehicle), la qual es va acoblar a l’Estació Espacial Internacional.

Per la seva banda, Arianespace és la responsable dels serveis de transport espacial i compta amb 24 accionistes de 10 països diferents. A partir del 2004, Arianespace ha dut a terme més del 50% del transport per impulsar satèl·lits en òrbites geostacionàries, aconseguint d’aquesta manera la meitat del mercat mundial de serveis comercials de transport. Juntament amb l’Agència Espacial Europea, Arianespace, a més de desenvolupar Ariane, també ha treballat en el desenvolupament de Vega i del coet rus Soyuz, del qual ja se n’han fet 1.740 llançaments i es farà el primer des de Kourou aquest any. A més, tal com va apuntar Joan de Dalmau, s’ha vist beneficiada pel fet que “el transbordador espacial aviat es jubilarà”, de manera que la presència d’Arianespace i l’Agència Espacial Europea en l’àmbit internacional serà major. De fet, ja s’està treballant per Ariane 6.

Tòpics de l'article