Al dia

Transferència de tecnologia

Les institucions culturals afronten els reptes del web 2.0

No hi ha dubte que les noves tecnologies de la informació i la comunicació estan causant profundes transformacions en el món de la cultura, per no parlar del món, en general. La segona gran revolució després de l’aparició d’Internet ha estat la del web 2.0, participatiu, de continguts gestionats i generats pels propis usuaris i amb una filosofia subjacent basada en el fet de compartir. Una revolució accentuada gràcies al desenvolupament del software lliure i de les eines multimèdia, que doten de capacitat creativa a tota persona interessada. Avui dia, qualsevol individu té el potencial i els mitjans per convertir-se en un diari, en un canal de televisió o en un museu.

Octavi Planells | 27 d’abril de 2010

Aquestes transformacions culturals són l’objecte d’anàlisi del curs Investigació i Innovació en l’Àmbit Cultural organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins del seu projecte CCCB Lab. El curs s’estructura en diversos tallers i sessions de debat al llarg del 2010. El dijous 22 d’abril es va celebrar la tercera jornada, titulada Institucions Culturals 2.0 (IC2.0), dirigida a professionals de museus, centres, associacions i altres entitats relacionades amb la cultura. La jornada perseguia dos objectius: primer, donar a conèixer i posar en pràctica les eines que ofereix el web 2.0 per donar presència a la xarxa a una entitat qualsevol; després, discutir com la filosofia 2.0 i l’ús que se li està donant estan comprometent les institucions culturals a obrir-se a les aportacions dels seus usuaris.

“El públic ja no és un mer observador; també vol ser contribuïdor”. Sota aquesta premissa es va desenvolupar una taula rodona creada precisament per discutir aquest darrer aspecte. La taula, moderada per la periodista digital Karma Peiró, de l’equip ByTheNet, va agrupar quatre professionals especialitzats en les àrees de web i nous formats d’institucions culturals molt diferents: Guillermo Miranda, del Museo Thyssen-Bornemisza; Larraitz Mendizuri, de Tabakalera, el Centre Internacional de Cultura Contemporània de Donostia; Albert Sierra, de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i Anna Guarro, del Museu Picasso de Barcelona.

Públic, un terme obsolet

La interacció entre els centres culturals i el seu públic han canviat dràsticament en els darrers anys. Per Larraitz Mendizuri, el terme ‘públic’ en l’àmbit web està quedant obsolet. De fet, l’objectiu de Tabakalera no és el de captar públic, sinó usuaris que vagin més enllà de la contemplació i que siguin, en realitat, cocreadors. Anna Guarro, del Museu Picasso, també té clar que fins fa poc la institució era emissora i el públic, receptor. “Ara, el web 2.0 ha portat aquest públic a les oficines”, aclareix, per després destacar que a dia d’avui, els visitants virtuals del Picasso ja superen els que s’acosten al seu recinte.

Guillermo Miranda, del Thyssen-Bornemisza, va donar suport a aquestes afirmacions: “existeix un públic que consumeix, però que també genera i distribueix continguts culturals de qualitat”. I en relació a aquesta difusió, també s’expressà Albert Sierra, de Patrimoni Gencat: “la comunicació ja no és de l’emissor al receptor, la recomanació d’una persona a una altra té cada cop més valor i la publicitat val menys”.

Ens trobem, per tant, davant d’una nova forma d’utilitzar les institucions culturals. Aquestes no són ja simples aparadors, sinó instal·lacions físiques o virtuals on trobar-se, intercanviar i compartir recursos i experiències. El web 2.0 ofereix la possibilitat, a més, de conèixer amb major detall el perfil de l’usuari, els seus interessos, necessitats i motivacions, i oferir serveis més personalitzats.

S’estableixen així vincles amb i entre els usuaris, ja que aquests, a més, s’organitzen en comunitats, i cadascuna d’aquestes té el seu comportament propi, la seva manera de ser: no són el mateix els creadors de blocs que els usuaris de Facebook, per exemple. Per altra banda, el web 2.0 ha servit per acostar la cultura a un públic més jove. Així s’ha observat al Thyssen, on el 60% de fans del seu Facebook oscil·la entre els 25 i els 44 anys, essent, a més, la participació femenina la més activa.

Un dels aspectes a destacar de la participació en xarxa són els comentaris, propostes i crítiques que deixen els usuaris. Els ponents van coincidir en que cal donar resposta a totes aquelles demandes que venen per part dels visitants virtuals. “Cal que sentin que hi ha algú a l’altre costat”, aclarí Larraitz Mendizuri. Per a Anna Guarro, la faceta més positiva i enriquidora dels comentaris són les crítiques: “hem d’obrir-nos a elles, analitzar-les fredament, sobretot les negatives, i donar resposta”. Guarro confessà que certes crítiques han fet canviar l’actitud del museu.

Com s’estan adaptant les institucions?

Totes aquestes novetats requereixen també una transformació interna per part de les institucions. Per a Miranda, per a un ús efectiu de les xarxes socials és imprescindible la plena confiança per part de la direcció de l’entitat. Així mateix, cal també una implicació de tots els departaments del centre; que tothom pugui fer ús de les eines 2.0, donada la seva transversalitat. Per assolir aquesta fita, els ponents van coincidir en què fer això possible requereix un procés d’aprenentatge i reciclatge. Precisament, assolir aquesta alfabetització transversal és un dels objectius dels tallers de l’IC2.0.

Davant d’aquest procés d’aprenentatge, els responsables de web 2.0 dels centres han d’actuar com a implicadors, més que com a formadors de les altres àrees, ja que els quatre ponents van deixar clar que, per aprendre a utilitzar les eines 2.0, el millor es llançar-se a la piscina, començar creant perfils personals a les diferents xarxes i anar experimentant. Tal com va aconsellar Guillermo Miranda, “el millor per començar és fer-ho des de la clandestinitat”.

A dia d’avui, una institució que no disposi d’un perfil ben adaptat al web 2.0 corre una sèrie de riscos. El principal és l’obsolescència del seu aparell comunicatiu i, per tant, el perill de romandre en un segon pla en l’escena cultural. Però un altre risc per a les institucions que passen per alt la incursió en els nous canals i formats emergeix de les propietats del mateix web 2.0. Albert Sierra va definir aquest risc amb un exemple ben clar: “si la teva institució no obre un perfil de Facebook, corres el risc de que ho facin els usuaris”.

Les entitats culturals es troben avui immerses en un compromís de renovació. Els interessos i necessitats dels consumidors de cultura han canviat. Al consum s’hi afegeix la creació i la implicació per part dels mateixos, i cal actualitzar-se per satisfer aquestes necessitats. El compromís resta en la possibilitat de que si les institucions no donen aquest servei, tenen molts números de que els usuaris s’organitzin per fer-ho ells mateixos. I amb el web 2.0, això pot ser fàcilment factible.

GRAN ÈXIT DELS TALLERS Sembla que els gestors culturals són conscients de la necessitat d’actualització de les seves institucions. Mostra d’aquest fet és el gran èxit que tingué el taller Projectes 2.0: pràctiques per a institucions culturals del passat 22 d’abril i que va conduir l’Expolab del Citilab, entitat que junt amb ByTheNet va assessorar també la jornada IC2.0.

Els organitzadors esperaven unes 30 persones, però davant l’allau de sol·licituds (unes 150) van decidir organitzar-ne, com a mínim, dos més, un el 28 d’abril i un altre el 6 de maig.

Tòpics de l'article