En un escenari de crisi econòmica amb recuperació lenta i tardana, i davant una controvertida mesura governamental d’augment lineal d’impostos, totes les mirades escrutaven cada gest del premiat Nobel, talment com si es tractés d’un summe sacerdot. Novaiorquès, de família jueva, aquest Woody Allen de l’economia, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (RACEF), no aporta receptes, sinó mètode científic. La gestió de la riquesa d’un país, segons el seu entendre, no depèn de decisions salomòniques per part dels ministres d’hisenda o consellers d’economia, sinó de la identificació i bon govern de mecanismes concrets.
JORDI MONTANER | 3 de juny de 2009
